Capítol 22, Bromes feixugues

La sang calenta no aturava de rollar del coll del Sam. Estava totalment incoscient, havia perdut molta sang. La Júlia, la Marta i el pare de les dues, l'havien carregat a corre cuita. La Júlia bramava i conduia a les totes, davant l'hospital el pare el va agafar amb els curtits braços, el va dur volant cap a la sala d'urgències. Sense demanar res van treure una camilla, el personal vestit de blanc se le'n dugué per endins. Els tres van quedar esperant a les fredes cadires de l'hospital, gairabé no parlaven, només feien capades i alens de desesperació. 

Tot havia estat una broma, el pare, un cop havia sabut tot l'embolic en el que s'havia ficat el Sam, havia decidit fer-li passar malament. S'havia posat fet una fera, no podia ser d'altre forma, s'havia ficat al llit amb la seva dona i estava començant una història d'amor amb la seva filla. El Jans, l'home del capell de verd, era mag, tot un espert en els efectes visual, s'hi dedicava professionalment. Assabentat de la subrealista història, va decidir ficar-se enmig i posar al Sam entre les cordes. Tots ho sabien, tots sabien que el Jans drogaria al Sam, sabien que crearia tota aquella trama, ho sabien i n'estaven d'acord. Eren conscients de la situació del Sam, que ho feia per necessitat, però només era un avís, una forma d'espavilar-lo i d'ajudar-lo a deixar aquell ofici. Després d'allò el pare de la Júlia li oferiria feina, l'ajudaria a sortir de la mala situaió econòmica.

Els hi havia fuit de les mans, era una broma massa feixuga. El Sam estava en coma. Els metges van lluitar, van fer tot el que van poder. Els tres esperaven notícies dels metges, va arribar la mare de les noies, la dona del Jans. Segons després van cridar per megafonia als familiars del Sam, la Júlia corrensos va anar a parlar amb la dona de blanc que guaitava de la porta blanca.

- Segui, faci el favor - la dona estava seria, possiblement era la seva forma de ser, la Júlia esperava que així fos, que no significàs res, que aquella cara i la vou apagada no fossin sinònim de males notícies.

- No em faci esperar més, si us plau! - la Júlia estava histèrica, estava asseguda al cap de la cadira, no deixava d'aixugar-se les llàgrimes amb el puny de la camisa.

- Me sap greu comunicar-li que el Sam ha perdut molta sang, no n'ha sortit - aquella dona era inexpresiva, usant un llenguatge correcte i compasiu, sense mostrar gota d'empatia, va acabar dient - l'acompanyo amb el sentiment.

La Júlia va rebentar en llàgrimes, amb dificultats es va aixecar de la cadira i anà cap allà on hi havia la seva família. Dos homes uniformats parlaven amb ells, eren policies, el Jans estava dret amb les mans al cap. La germana i la mare foses en un núvol de plors, l'havien matat. 

Destrossats, el pare es va declarar culpable, judicis, les filles còmplices i la dona lliure amb càrrecs. Els Sam mort, havia mort degut al cop al cap, després de la lluita curiosa i especial, deixant sentiments a l'aire. Mort per amor.

Capítol 21, L'urpa dels capritxos

Dues passes cap aquí, dues cap allà. Flaixos plens de sensacions agudes passejant-se d'esmisferi en emisferi. Les mans temptejant els pocs objectes que marcaven el camí, majoritàriament dibuixaven línies curvoses en aquell aire espès i consumit per tot el que havia passat minuts abans. De la barbeta regalims espumosos sortits de la boca seca i pastosa, alguns alens d'esforç i de patiment es desprenien de les visceres, fent que l'escena fos encara més patètica. Cada nova passa era vagament més desperta que l'anterior, però els peus es seguien topant l'un amb l'altre - la punta d'un amb el taló de l'altre. En una d'aquelles topades desganades l'encontre va ser massa intens i els cos va experimentar el fort poder de la gravetat. El Sam, degut a la marxa poc destre, va caure com si fos mort, tot el pes del cos va fer que la mandíbula - encara desencaixada per les drogues- topàs contra els peus del penjador metàl·lic de jaquetes. De rebot va impactar amb la cella al terra, la sang va exclatar amb força, del nas també en va brotar. 

Allargat al terra, enrevoltat de la seva pròpia sang, pensaments insconscients l'envestien amb força, ell també inconscient movia els ulls amunt avall. La Júlia era tan dolça com qualsevol sensació abans viscuda, dels racons més inhòspits era capaç d'arrancar colors brillants i olors melosos. El seu pare, alt, fort, assessí, torturador, el volia matar? Tenia cara de ser un home experimentat a n'aquell negoci, la fredor de la seva expressió ho feia evident. Ni la Júlia ni la seva mare solien xerrar de l'ofici d'aquell homenot. I la Marta? Eren germanes? Aquell tro i aquells plors? S'havia rebentat el crani degut a les historietes del Sam? Un gust agre s'apoderà de la seva boca, era el gust de la mort, la poderosa sensació d'estar-se enlairant en somnis, de no sentir el propi ser, de retrobar-se amb les velles pors. Desitjos, plors, aspiracions de no haver-se embullat, desiris de tornar allà on tot va començar. Les idees s'apagaren, els moviments oculars desaparegueren, i totes les sensacions corporals quedaren minvades.

Capítol 20, Impacte

Un cop fortíssim de la porta contra la paret, la Marta va aixevar l'arma, l'home va deixar anar el cap del Sam, el Sam va veure bellumes i va sentir vous. Les vous resonaven en el seu interior, les seves orelles semblaven dues valls fosques, les valls de dues grans montanyes. El ressó rebotava per dintre del seu cervell, era com si els sons intentassin foradar el crani des de l'interior. Ell no se n'adonava, però tenia la cara descomposta, els ulls mig oberts anant de costat a costat. El dolor que li produïa la taula de metall a la mandíbula era només un record, una sensació pertanyent al passat.

La Júlia va entrar com una loca per la porta. Una barra de metall la precedia, corria amb l'objecte entre les mans. Quan va aparèixer per la porta, després de pegar-li una cosa per obrir-la, vociferava mots indescifrables. Primer, abans de veure al Sam, va fer com si anar cap a la Marta, després es va girar cap al seu pare, però finalment va veure al Sam allargat com un animal al terra. A n'aquell instant, quan va veure al seu amor fermat pel coll amb la cara de cussó anestessiat, va ser quan va aturar de cridar. Dels ulls li caigueren llacs de llàgrimes, feia cara de cansada, duia massa dies lluitant contra ella mateixa i contra tot allò que estimava. 

El Sam va fer un botet. La Marta va mirar a l'home, al pare de la Júlia, i el pare de la Júlia va caure de genolls a terra. Mentre la Júlia desfermava al Sam i el tombava al terra amb molta cura, el seu  pare es va aixecar d'un impuls cap allà on hi havia la Marta. Duia la cara cuberta de llàgrimes, els ulls vermells injectats en sang, va ser una correguda curta i amb força. D'un empesa va fer caure a la Marta, cridava - perdona filla meva-, van caure els dos a terra, la Marta va quedar un instant acubada, havia perdut el coneixement. L'home pegava grapades i gemegava, amb moviments poc destres va agafar l'arma que duia la dona amb les mans, que havia pegat a sobre del fred paviment. Demanant perdó a la seva filla va sortir al passadís, es va sentir un esclafit contundent, el passadís estret i llarg va amplificar el tro. Silenci. Plors de la Júlia. La Marta es va aixecar, va sortir defora del cubícul. Crits i plors de la dona. La noia també va sortir, les dues ploraven desconsolades. El Sam començava a reviscolar, amb un gran esforç es va posar de grapes.

- Pare! Pare! - plors a dues vous, la Marta acompanyava a la Júlia. 

Capítol 19, Fulminant

La porta estava un pam oberta, aquella dona havia sortit arma en mà, amb un caminar decidit. Tot i dur tacons i un vestit prou ajustat caminava amb absoluta fermesa. Duia l'arma a la mà dreta, era platejada i media quasi un pam. El Sam pensava que mai havia vist una arma, només a través d'una pantalla de vidre. La història era tan subrealista i a la vegada tan palpable que no podia acabar de centrar-se en tot el que estava passant i per això seguia analitzant detalls poc rellevants - el vestit, les cuixes, la pistola, la frescor del terra... Però era un estat contradictori, era prou crític tot el que estava passant.

L'home dret, culejada els objectes metàlics de dintre la bossa de tela grossa. Tot i tenir un rostre seriós i sense cap espiga de simpatia, siulava una cançoneta agradable, trista però agradable. Havia preparat un poal gros de fems, amb una bossa grossa d'un plàstic. D'una porteta que el Sam no havia reparat, l'home havia tret una carretilla, i tenia preparada una fregona amb un poal. A la taula tenia una capsa de guants de làtex, eren de la talla grossa. D'un penjador de fusta, davora la carretilla i el poal amb el sac de fems, hi penjava una jaqueta negre i uns calçons a joc. 

Dos trons. Tres trons i per acabar un altre més. El Sam pareixia sufrir els efectes d'alguna droga, estava mig adurmit, sentia una sensació desconeguda al barram i a les cames. Els trons els va sentir, no venien de dintre de la casa, havien entrat per un finestró que hi havia a un cantó del cubicle en el que el tenien fermat. Amb la baba que li regalimava llavis avall va fer un gir brusc amb tot el cos, la boira en la que estaba reclós no va impedir que s'assustàs. L'home va mirar cap a la finestreta, va fer un crit estrenyent les dents - merda, tenim problemes-. 

Segons després es van sentir com les passes d'un centaure acostant-se a la porta. Era la Marta, respirava amb intensitat i duia l'arma agafada pel canó. El Sam, aquest cop només va girar els ulls, pareixia un ca a la taula del manescal abans de ser operat. Estaven parlant en vou baixa, ella feia escarafalls enèrgics amb les dues mans, s'estava excusant. L'home tenia cara d'enfadat, tenia els braços creuats i la mirada al terra. 

- Marta, collons, com és possible? No l'havies de matar, és la meva filla, però com pot ser que hagi trobat aquest lloc? I com pot ser que hagi fuit?

- Ja, perdona, és que no he sabut que fer. Li havia de disparar? No l'he poguda agafar.

- Filla meva, com hem arribat fins aquí? Què farem Marta?

L'home estava trist, xerrava movent el cap de costat a costat, se'l notava abatut. Però amb un canvi instantani d'humor, amb un atac desmesusrat d'impotència i de ràbia, va pegar un cirt de - puta desgraciat- i es va posar a un dit de la cara del Sam, li cridava a l'orella, el Sam anava drogat, gairabé no es va inmutar. 

- Acabarem amb això aviat maleït cabró! Per la teva cupa la meva filla ... Et mataré, no penso esperar més, sufriràs, la medicina encara no ha fet efecte, però me'n toc els collons!

L'home va agafar una espècie de pistola amb una agulla brillant llagra. Agafant el cap del Sam amb una mà amb l'altra dirigia la punxa a l'ull del Sam. Tot i estar totalment estasiat un grapat de llàgrimes van rebentar dels ulls del noi. Era el seu final.    

Capítol extra

Una feineta en un magatzem, capses cap aquí i cap allà. 

Companyes agradables, 

totes elles amb un gran encant. 

Un jove despert, amb curiositats i amb ganes d'encendre el món de colors. 

Acomodat i afincat a un pis familiar. 

Carrerons de Palma i bicicleta, un entorn nuclear. 

La mala fortuna, 

la mala pata, la poca feina.

Una notícia d'acomiat,

 un "gràcies per haver vengut i fins aviat". 

Abraçades i crema, 

regals i sopars d'amollar-se la melena. 

Copes, calades i milions de rialles. 

Una broma sense bromes, evolució desmesurada, 

tant que allò de fer-se gigoló es veu a la trama. 

Gràcies i telefonades, tot començà amb una gran vetllada. 

Sexe i diners, conegudes i externes. 

Calius i mamades, 

l'emoció es vou desvocada.

El jove fa diners i elles en tenen ganes.

Mala fortuna, amb l'antiga jefa, 

mals de caps i de perdius revetlleres. 

Una joveneta, de l'oblit a la més fina mirada. 

Allò que fou una cara passà a ser una paraula. 

Júlia. 

La filla de la jefa, el sexe ho destrossà tot. 

Llàgrimes, crits i renou. 

No saben qui sap cosa o qui se'n toca un ou.   

Abocats a una desgràcia, 

la situació es desbarata, 

d'on surten aquests personatges

que el tenen fermat a una taula.